Com cada desembre, aquest cap de setmana el tió que ens ha visitat els últims quatre o cinc anys es va presentar a la porta de casa. No té cap nom especial, només és un tió, però com que va néixer dins una familia de juniperus occidentalis, a efectes d’aquesta nota l’anomenaré Juni.

En Juni no ha tingut una vida fàcil. En són testimonis les ferides que té als laterals del seu cos: a la foto es veuen marques de larves que el devien fer servir d’aliment per desenvolupar-se en una altra cosa; l’altre llom, que no ensenyaré perquè no vull ferir sensibilitats, és tot una gran escorxadura que en el seu moment va haver de ser molt dolorosa.

Tot i les cicatrius, en Juni sempre sembla estar content. Va néixer de les cendres volcàniques que formen els Oregon Badlands, on suposem que encara avui passa la major part de l’any, i no falta mai a la nostra cita nadalenca. Al capdevall, ell possiblement se sent un privilegiat: quants troncs a Oregon poden dir que són un tió? Quants poden anar a passar gairebé un mes a l’any a una casa amb calefacció? No gaires!

Encara que no puc afirmar això amb rotunditat, estic convençut que ell tot plegat ho porta amb orgull. D’altra banda, tampoc m’estranyaria que durant aquesta època de l’any en Juni sigui motiu de conversa a les fredes nits de l’alt desert d’Oregon Central. Una feina envejable, ser un tió.