First, Connection; Then, Approval
Evolution has programmed us to seek groups to join and then strive for rank within them. But, especially in the modern era, we’re not limited to one group. For those of us not in prison, a typical life involves the playing of multiple games. Wherever we connect with like-minded others, the game will be on: at work, online, on the sports field, at the volunteer centre, in the club, park or activist collective – even at home. The minimum requirement for play is connection. Before we can be rewarded with status, we must first be accepted into the group as a player.
Storr, Will. The Status Game.
També al Matí
Ahir deia que és impossible atipar-se d’admirar els volcans que tenim la sort de tenir tan a prop… tan a la tarda com al vespre. Avui, en tornant de Prineville, he recordat que el matí no és pas excepció.
Book: Russians Among Us
This was an educational read: Russians Among Us: Sleeper Cells, Ghost Stories and the Hunt for Putin’s Agents / Gordon Corera (co-host of The Rest is Classified) 📚
Related resources:
- FBI: Operation Ghost Stories: Inside the Russian Spy Case
- CNN Original Series: Operation Ghost Stories: The Spies Next Door
Per jugar i per si de cas
Fa força anys que porto una càmera al cotxe enregistrant continuament el camí que vaig fent. M’agrada saber que podré conservar la memòria digital d’un moment si trobo alguna cosa curiosa mentre condueixo, si passo per un lloc molt bonic, si fa una nevada d’època, o si per qualsevol altre motiu vull tenir un enregistrament de part d’un trajecte. De fet, tinc força clips que he anat guardant al llarg del temps. Ja portava càmera al cotxe quan vivia a Catalunya i viatjava en cotxe per bona part d’Europa, i n’he tingut tots els anys que porto vivint als Estats Units. M’agrada, és una joguina.
El principal motiu per tenir la càmera és el que he descrit, però també em reconforta saber que, si mai tinc un accident o visc una situació on aniria bé un video provatori, el podré tenir. El problema? Si hi ha dos cotxes a casa i només un porta una càmera instal·lada, no costava gaire imaginar que un dia em maleiria a mi mateix per no haver-ne comprat una altra.
Aquest dia, és clar, va arribar. Per sort, el recent petit accident de cotxe no va tenir cap gravetat. Va ser l’avís, però, per fer-me finalment passar a l’acció i comprar i instal·lar una altra càmera. Dues, en realitat, ja que la nova en porta una al davant i una altra al darrere. Desitjo que mai calgui per assumptes seriosos, i en tot cas jo continuo jugant.
Where Satisfaction Lies
Blogging just for the sake of it, without caring a bit about anyone’s interest in what I post, is a return to a freedom I had not felt for a long time. If someone reads it and is interested, great; if not, who cares? Satisfaction lies in just expressing oneself.
Related to that idea, I like what Robin Rendle says on So Many Websites:
perhaps the death of search is good for the future of the web. Perhaps websites can be free of dumb rankings and junky ads that are designed to make fractions of a penny at a time. Perhaps the web needs to be released from the burden of this business model. […] And perhaps we should let our websites be small and private things once again.
Simplement cendra, lava i júnipers
La sorra del terra és la cendra de quan Mount Mazama va explotar i va acabar esdevenint Crater Lake, l’únic parc nacional que hi ha ha Oregon i el llac amb més profunditat dels Estats Units. Les formacions de lava són de quan va reventar el Badlands Volcano, l’origen del qual és la Caldera de Newberry. Newberry encara és activa ara mateix i un dia podria enterrar Bend, i per tant, casa nostra (tot i que preferiria que no passés). Els júnipers, alguns amb centenars d’anys de vida, trobo que quan més desmillorats estan més bonics es tornen.
Solitud, silenci i naturalesa. Sempre és un goig agafar en Gos i anar a passar una bona estona a la meravellosa simplesa dels Oregon Badlands.
Currently reading: Russians Among Us: Sleeper Cells, Ghost Stories and the Hunt for Putin’s Agents by Gordon Corera 📚
Rebelling Against the Algorithmic Shopaganda
Whose taste is it anyway, by Greg Morris, about how the current internet algorithms affect the content we consume:
You’re not seeking things out or deciding what you want to consume. You’re just accepting whatever appears in the feed. The algorithm does all the work, and you scroll.
We’ve been outsourcing things to the internet for years now. First it was memory. Why bother remembering facts when you can just look everything up? The information age meant we stopped retaining things and started relying on search. Now we’ve gone further. We’ve outsourced decision-making itself. We’ve outsourced taste.
It resonates. I am rebelling against that, even if it’s hard, because I was so used to being in zombie mode in front of my phone screen. I think the only antidote is to abandon social (sic.) media (at least the shopaganda part of it, which is the majority). To be honest, I’ve been in that fight for a few years now. I pretty much stopped actively posting on Facebook, Twitter, Instagram, and other algorithm-centered platforms a long time ago. Then, little by little, I’ve been adopting measures to make it harder to access and consume algorithm-served content.
I realize that is not the best way to do it: just as with other addictions, there is a greater chance of success if you stop altogether. Anyway, some of the measures I’ve taken and am taking:
- Deleting the evil apps from my phone. I can still access anything from a browser, but it’s much less convenient and reduces usage a lot.
- Consciously avoiding the Discover tabs that are constantly pushed onto me. On the platforms that make it harder, I am barely going in anymore.
- Rebuilding my blogging habit (both from a producer and consumer perspective). In a way, I’m trying to put myself back in the 2003-2006 era (let me add the non-algorithmic social platforms, which give me some grace and let me extend this period to, let’s say, 2010).
- Going back to reading books. The internet has destroyed my lifelong habit of focused reading, but little by little, I am trying to return to it and spend more time with long-form texts.
As I said, probably not enough and for sure not fast enough. But I am trying, and that’s something. Bear with me.
Finished reading: The Idaho Four by James Patterson 📚
Screw Me
Avui per començar el dia no hem pogut evitar passar per sobre d’una capsa de cargols que a algú li havia caigut (assumeixo que no era intencional) a un carrer del poble.
Sense fer-hi una mirada exhaustiva, he comptat que la roda ha agafat com a mínim 6 cargols (actualització: eren 9). Al taller he demanat que mirin si es pot reparar, però essent realista, ara estic esperant la trucada on em diran que el pneumàtic no es pot salvar… el que implica que haurem de comprar-ne quatre de nous. Visca!
Actualització: efectivament no es podia arreglar i finalment hem hagut de comprar dos pneumàtics nous. Quan he anat a buscar el cotxe després que els instal·lessin, he vist que n’hi ha que encara han rebut més que jo. La meva roda portava 9 cargols, però aquestes dues de la darrera foto que he pujat en portàven un munt més…
El Tió Juni
Com cada desembre, aquest cap de setmana el tió que ens ha visitat els últims quatre o cinc anys es va presentar a la porta de casa. No té cap nom especial, només és un tió, però com que va néixer dins una familia de juniperus occidentalis, a efectes d’aquesta nota l’anomenaré Juni.
En Juni no ha tingut una vida fàcil. En són testimonis les ferides que té als laterals del seu cos: a la foto es veuen marques de larves que el devien fer servir d’aliment per desenvolupar-se en una altra cosa; l’altre llom, que no ensenyaré perquè no vull ferir sensibilitats, és tot una gran escorxadura que en el seu moment va haver de ser molt dolorosa.
Tot i les cicatrius, en Juni sempre sembla estar content. Va néixer de les cendres volcàniques que formen els Oregon Badlands, on suposem que encara avui passa la major part de l’any, i no falta mai a la nostra cita nadalenca. Al capdevall, ell possiblement se sent un privilegiat: quants troncs a Oregon poden dir que són un tió? Quants poden anar a passar gairebé un mes a l’any a una casa amb calefacció? No gaires!
Encara que no puc afirmar això amb rotunditat, estic convençut que ell tot plegat ho porta amb orgull. D’altra banda, tampoc m’estranyaria que durant aquesta època de l’any en Juni sigui motiu de conversa a les fredes nits de l’alt desert d’Oregon Central. Una feina envejable, ser un tió.
Currently reading: The Idaho Four by James Patterson 📚
(Some) Questions to Develop our Baseline Creative Self
How do you view yourself as an artist and a writer and a creative person in the world? What are your desires? What do you want to get out of your work? What does it mean to you to do work? What are the goals –both big and small– you hope to accomplish? How do you feel about the story you have to tell?
1000 Words by Jami Attenberg. p. 25 📚