Català
Boira Gebradora és Casa
Vaig créixer en territori de boira i és un dels meus fenòmens meteorològics preferits. On visc ara no és gaire comú que n’hi hagi, però hi ha neu (tot i que gairebé gens aquest any, de moment) i moltes hores de sol sense morir-se de calor, i això també m’agrada. Fa uns dies, però, que s’ha instal·lat una boira gebradora que no ens deixa veure el sol. Si a Bend ja m’hi sento com a casa, aquests dies encara una mica més.
També al Matí
Ahir deia que és impossible atipar-se d’admirar els volcans que tenim la sort de tenir tan a prop… tan a la tarda com al vespre. Avui, en tornant de Prineville, he recordat que el matí no és pas excepció.
Per jugar i per si de cas
Fa força anys que porto una càmera al cotxe enregistrant continuament el camí que vaig fent. M’agrada saber que podré conservar la memòria digital d’un moment si trobo alguna cosa curiosa mentre condueixo, si passo per un lloc molt bonic, si fa una nevada d’època, o si per qualsevol altre motiu vull tenir un enregistrament de part d’un trajecte. De fet, tinc força clips que he anat guardant al llarg del temps. Ja portava càmera al cotxe quan vivia a Catalunya i viatjava en cotxe per bona part d’Europa, i n’he tingut tots els anys que porto vivint als Estats Units. M’agrada, és una joguina.
El principal motiu per tenir la càmera és el que he descrit, però també em reconforta saber que, si mai tinc un accident o visc una situació on aniria bé un video provatori, el podré tenir. El problema? Si hi ha dos cotxes a casa i només un porta una càmera instal·lada, no costava gaire imaginar que un dia em maleiria a mi mateix per no haver-ne comprat una altra.
Aquest dia, és clar, va arribar. Per sort, el recent petit accident de cotxe no va tenir cap gravetat. Va ser l’avís, però, per fer-me finalment passar a l’acció i comprar i instal·lar una altra càmera. Dues, en realitat, ja que la nova en porta una al davant i una altra al darrere. Desitjo que mai calgui per assumptes seriosos, i en tot cas jo continuo jugant.
Simplement cendra, lava i júnipers
La sorra del terra és la cendra de quan Mount Mazama va explotar i va acabar esdevenint Crater Lake, l’únic parc nacional que hi ha ha Oregon i el llac amb més profunditat dels Estats Units. Les formacions de lava són de quan va reventar el Badlands Volcano, l’origen del qual és la Caldera de Newberry. Newberry encara és activa ara mateix i un dia podria enterrar Bend, i per tant, casa nostra (tot i que preferiria que no passés). Els júnipers, alguns amb centenars d’anys de vida, trobo que quan més desmillorats estan més bonics es tornen.
Solitud, silenci i naturalesa. Sempre és un goig agafar en Gos i anar a passar una bona estona a la meravellosa simplesa dels Oregon Badlands.
Screw Me
Avui per començar el dia no hem pogut evitar passar per sobre d’una capsa de cargols que a algú li havia caigut (assumeixo que no era intencional) a un carrer del poble.
Sense fer-hi una mirada exhaustiva, he comptat que la roda ha agafat com a mínim 6 cargols (actualització: eren 9). Al taller he demanat que mirin si es pot reparar, però essent realista, ara estic esperant la trucada on em diran que el pneumàtic no es pot salvar… el que implica que haurem de comprar-ne quatre de nous. Visca!
Actualització: efectivament no es podia arreglar i finalment hem hagut de comprar dos pneumàtics nous. Quan he anat a buscar el cotxe després que els instal·lessin, he vist que n’hi ha que encara han rebut més que jo. La meva roda portava 9 cargols, però aquestes dues de la darrera foto que he pujat en portàven un munt més…
El Tió Juni
Com cada desembre, aquest cap de setmana el tió que ens ha visitat els últims quatre o cinc anys es va presentar a la porta de casa. No té cap nom especial, només és un tió, però com que va néixer dins una familia de juniperus occidentalis, a efectes d’aquesta nota l’anomenaré Juni.
En Juni no ha tingut una vida fàcil. En són testimonis les ferides que té als laterals del seu cos: a la foto es veuen marques de larves que el devien fer servir d’aliment per desenvolupar-se en una altra cosa; l’altre llom, que no ensenyaré perquè no vull ferir sensibilitats, és tot una gran escorxadura que en el seu moment va haver de ser molt dolorosa.
Tot i les cicatrius, en Juni sempre sembla estar content. Va néixer de les cendres volcàniques que formen els Oregon Badlands, on suposem que encara avui passa la major part de l’any, i no falta mai a la nostra cita nadalenca. Al capdevall, ell possiblement se sent un privilegiat: quants troncs a Oregon poden dir que són un tió? Quants poden anar a passar gairebé un mes a l’any a una casa amb calefacció? No gaires!
Encara que no puc afirmar això amb rotunditat, estic convençut que ell tot plegat ho porta amb orgull. D’altra banda, tampoc m’estranyaria que durant aquesta època de l’any en Juni sigui motiu de conversa a les fredes nits de l’alt desert d’Oregon Central. Una feina envejable, ser un tió.
Regals a Destemps
Ahir em vaig firar i per mig dòlar a una botiga de segona mà em vaig regalar aquesta tassa local com a celebració a mi mateix. Després vaig fer servir la troballa per burxar una mica el sector adolescent de casa, que va fer girar els ulls com només les millors ocasions meriten.
El show està a punt de començar. Suposo.
